Esperava amb candeletes la tornada de Sandro Rosell. Els que em llegiu habitualment ja sabeu que sempre n’he estat ferma defensora i no m’ha decebut en absolut en la seva reaparició pública, anunciant que es presenta a la presidència del Barça ja sigui ara o al 2010.
Sempre he admirat d’ell la seva més que excel·lent habilitat comunicativa, el seu carisma, la imatge de credibilitat que transmet...avui ho he reafirmant. Ell mateix deia “El més important no és vèncer...sinó convèncer. I convèncer no és gens fàcil!”. Quina raó que tens Sandro i que bé que t’ho apliques a tu mateix i al teu discurs! En Sandro sap perfectament de la repercussió de les seves paraules, sap molt bé la imatge que transmet en els diferents sectors del Barcelonisme i què s’espera d’ell. Fins ara ha gestionat el seu silenci perquè a vegades és millor callar que parlar i sortir-ne escaldat. Ha sabut escollir el timing ideal i aparèixer just en un moment on el vot es podia decantar clarament pel “no” davant l’incertesa de no saber què podia passar després. Ara ja hi ha una alternativa i una possible resposta a aquest després... I al menys a mi això em transmet tranquil·litat.
De les seves paraules, m’agradaria destacar unes quantes coses:
- Desgovern: és la paraula més repetida en els titulats de les edicions digitals dels principals mitjans de comunicació i una de les que més vegades ha pronunciat Sandro en el seu discurs. S’ha de reconèixer que aquí ha estat elegant i no ha tret cap drap brut ni ha atacat personalment a ningú...i mira que ho tenia fàcil! Perquè aquí s’acusa només al vestuari...però el desgavell era generalitzat i no s’han trobat, ni potser buscat, les solucions que calien. I és que al final et quedes amb la sensació que aquesta junta directiva n’ha sabut molt quan el vent bufava de cara, però que no l’ha sabut encarar quan aquest se li girava en contra...
- Il·lusió: ha dit que no hi ha res pitjor que perdre-la...ja ho pots ven dir! Fa 2 anys no se’m hauria passat pel cap que aquest equip m’acabes generant tanta indiferència després de una etapa d’il·lusió descomunal...i ara no és gens fàcil recuperar-la! Ans el contrari! Hauran de demostrar molt perquè la gent es torni a enganxar.
- El soci: a diferència del que ha fet Laporta en els últims anys, m’ha agradat el tracte diferencial que Rosell ha atorgat a la massa social del Barça. En tot moment ha mostrat un gran respecte i consideració. Això no hauria de ser noticia, perquè sempre hauria de ser així...però...venim d’on venim!
- El mai amb matisos: des del primer dia que va dimitir com a vicepresident esportiu del Barça que contínuament negava que volgués ser president...afegint un “mai diguis mai” que ara s’ha transformat, com ell mateix diu, en un “ara”. Jo crec que era una manera de salvaguardar-se a ell mateix, possiblement conscient que algun dia acabaria caient en la temptació. Una vegada més, gran astúcia! I és que mai va dir MAI...
I pel que fa als noms pròpis...
Laporta: només dir que felicito en Sandro perquè jo no hauria sabut trobat una frase millor per definir l’evolució del presi: “Diuen que les persones no canvien amb el pas dels anys...es despullen”. Súper irònic (tema aeroport flotant en l’ambient), però súper encertat! També m’ha agradat que en tot moment ha defugit convertir la seva candidatura en una guerra Jan vs Sandro. Aquí Rosell guanya a Laporta per golejada...i és que quan escoltes a Laporta et transmet una gran incomoditat al referir-se a ell...intenta dissimular-ho però en la batalla d’imatge i comunicació perd i de molt!
Ronaldinho: se l’ha d’escoltar bé quan parla d’aquest tema...perquè quan he llegit les primeres noticies he pensat: merda Sandro! L’has cagat! Perquè? Doncs perquè només llegia que era partidari de recuperar a Ronaldinho...I he pensat: l’amistat et pot i no et convé en aquest cas...Però escoltant la totalitat de la seva resposta referent a l’(ex-)astre brasiler te’n adones que no diu cap tonteria: s’ha parlat i s’ha deixat parlar tant malament de Ronaldinho que nosaltres mateixos l’hem devaluat al màxim. I penses...ei! Tu vas dir que ja l’hauries venut! T’estàs contradient...però se’n ha sortit molt bé:
“si, hi tant que l’hauria venut. Però quan valia 80 milions de euros i no ara que no val res! Per tant, recuperem-lo no només com a patrimoni del club, sinó també humanament i després ja veurem que passa” 
Cruyff: li recomanaria que deixés de parlar d’ell. Francament no li convé perquè et dóna la sensació que hi ha alguna cosa més que personal...aquest és un dels punts on flaqueja...
Bufff, feia molt que no escrivia i ara crec que m’he passat de llarg! Però havia promès opinar sobre aquest tema i aquí em teniu! I mira que és ben tard!
Espero les vostres opinions!
